Baetulo ciutat romana

La ciutat de Baetulo va ser fundada a la primera meitat del segle I aC i es va construir ex novo, és a dir, de nova planta. Els historiadors romans Pomponi Mela, Plini i Ptolomeu qualifiquen jurídicament Baetulo com un oppidum civium romanorum que indica un nucli urbà fortificat sense estatut jurídic definit o sense una organització municipal fixa.

L’ordenació urbanística de la ciutat distribuïa l’espai en illes de cases seguint un traçat regular, amb dos eixos principals, el cardo maximus en direcció nord/sud i el decumanus maximus en direcció est/oest, al voltat dels quals s’articulava una xarxa de carrers que formaven una retícula. En el centre hi havia el fòrum o plaça pública, nucli de l’activitat ciutadana i de la vida política, religiosa, econòmica i comercial de la ciutat.


















Museu de Badalona

Es pot dir que als inicis del segle I dC la ciutat de Baetulo ja havia completat arquitectònicament tot l’entramat urbanístic previst i el nucli urbà devia presentar la imatge d’una ciutat en el seu moment més brillant. Tenia les infraestructures i els serveis propis d’una ciutat: carrers, clavegueres, conduccions d’aigua, etc, i els edificis públics bàsics com les termes, el temple, el teatre i les botigues, així com edificis privats amb cases perfectament equipades i d’altres més senzilles.

Per ser una ciutat completa només li faltava la localització d’un dels edificis principals en qualsevol ciutat romana important: el bordell o prostíbul, lloc de “trobada” i relaxació i, juntament amb el fòrum, un dels centres de la vida ciutadana.

Amb el descobriment de la Domus Alba, casa consagrada al món dels plaers carnals, ens trobem davant d’una fita històrica per a l’arqueologia badalonina i catalana i tenim una gran oportunitat de millorar el coneixement dels nostres avantpassats. La conservació de les restes que presentem en aquesta exposició, en el mateix lloc de la troballa, ens permet tenir uns elements per al coneixement que no han sobreviscut a d’altres ciutats de l’antiguitat romana, si exceptuem la ciutat vesuviana de Pompeia i alguns elements trobats a les excavacions de Volubilis, ciutat antiga de la província romana de la Mauritània Tingitana, corresponent a l'actual Walīlī, al Marroc.

El descobriment de la Domus Alba

En el decurs de la Història, són nombrosos els descobriments d’objectes i restes materials susceptibles d’estudi mitjançant una metodologia arqueològica, que s’han produït fruit de l’atzar a conseqüència de qualsevol tipus de moviment de terres, obres, etc. Menys habituals, per no dir gens, són les circumstàncies de les troballes arqueològiques de la DOMUS ALBA.

El setembre del 2010, mentre es disputava un partit de petanca entre l’equip de l’Associació de Veïns de Dalt la Vila i un combinat tarragoní, un dels jugadors va llençar el bolig per començar una jugada i, en caure a terra, va sortir desviat de la seva trajectòria. Els jugadors van creure que es tractava d’una pedra i, en intentar treure-la, es van endur una bona sorpresa. Intentant aplanar el terreny de joc es van adonar que la pedra no era tal, sinó que es tractava de la part sobresortint d’una peça de ceràmica de 40 cm de llargada per 18 de diàmetre que, estranyament, recordava la forma d’un fal·lus. Un dels membres de l’equip tarragoní, membre de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, s’adona de la importància del descobriment fortuït i dóna per finalitzat el partit.

Les primeres excavacions van treure a la llum els fonaments d’unes restes de pedra que semblaven formar la incipient estructura de l’impluvium d’una autèntica domus romana, ubicada a continuació de la Casa de les Heures i la Casa dels Dofins. Són les posteriors excavacions i les importants troballes materials les que donen el caràcter singular al nou descobriment i fan pensar a l’equip d’arqueòlegs encarregats de l’excavació que ens trobem davant d’un edifici únic a Catalunya i, possiblement, al món romà.



















Reconstrucció de l'impluvium

El caràcter sexual de les troballes va fer pensar en un principi que es podria tractar d’un bordell. Segons la definició de l’arqueòleg Andrew Wallace-Hadrill, allò que defineix la utilització d’un edifici com a prostíbul és l’existència d’art eròtic, grafits al·lusius i plataformes de material a mode de base pels jaços. El fet que l’edifici trobat s’ajusti únicament als dos primers paràmetres i la sumptuositat de les restes ens desvia cap a una altra hipòtesi: la Domus Alba va ser un edifici dedicat pels seus propietaris al gaudi dels plaers, un sancta sanctorum del sexe on homes i dones s’abandonaven a les seves passions sense més fre que els seus desitjos.

L'edifici

Si a l’antiga Roma l’arquitectura pública requeria el més gran esforç econòmic i artístic, l’arquitectura privada també va tenir els seus èxits i la domus romana es convertí en un paradigma arquitectònic residencial.

Totalment definida pels arquitectes, constava d’una estructura molt concreta, basada en la distribució mitjançant patis porticats. L’entrada, fauces, dóna accés a un petit passadís, vestibulum, des d’on s’entra a un pati porticat, atrium, en el centre del qual trobem l’impluvium, dipòsit de recollida de l’aigua que cau des del compluvium. Als cantons es despleguen les habitacions de servei. Al fons, el tablinum, o sala de la casa, i al costat, el triclinium o menjador. Als costats del tablinum, per uns passadissos, s’accedeix a la part noble de la casa. El segon pati porticat, peristylium, es més gran i té un jardí central. Està envoltat d’habitacions, cubicula, i presidit per una exedra utilitzada com a sala de banquets o reunions. També es construïen domus amb un sol pati porticat com a eix de la vivenda. En els laterals de la construcció s’obrien portes d’accés a cambres, tabernae, que eren comerços, que depenien de la domus o eren llogades a comerciants externs.
















La Domus Alba presenta una típica estructura de domus romana. La part visible de les excavacions ens mostren clarament les restes de l’impluvium que recollia l’aigua de pluja i on hem volgut mantenir “in situ” una de les grans troballes: ens referim a les restes del magnífic i suggerent mosaic que ha hagut de ser restaurat tessel·la per tessel·la. També hem pogut descobrir els fonaments de les parets de dues de les habitacions que envoltaven l’atrium encara que no s’ha pogut determinar la seva utilització.
















Prospeccions a les propietats contigües ens mostren a l’esquerra (núm. 31 del carrer Lladó) el vestibulum i els murs d’una dependència que per la seva ubicació la podem relacionar amb una taberna, ja que donava al carrer. Segurament, es tractava d’un espai destinat a la prostitució, ja que aquí sí que hem trobat restes d’una plataforma de maçoneria a mode de base per als jaços. Tenim nombrosos exemples a Pompeia d’habitacions individuals obertes al carrer dedicades a aquesta activitat o bé dependències de cases particulars que els propietaris llogaven per al comerç sexual.

Al pati de la dreta (núm. 27 del carrer Lladó), s’ha trobat, entre d’altres restes, un dels cubicula de la casa. Malgrat totes aquestes troballes arquitectòniques, no podem deduir les dimensions reals de la Domus Alba, ni establir si la casa es desenvolupava al voltant d’un o dos patis porticats. El que hem fet és una extrapolació planimètrica per tal de donar una idea de la possible magnitud de la domus tenint en compte l’extensió de terreny circumdant i la sumptuositat de les troballes, que fan pensar en una família benestant amb un negoci molt lucratiu.

L'entrada

Ens trobem, segurament, davant d’un fragment del mur d’entrada a la Domus Alba. Per la temàtica, podria tractar-se del mural que anunciava que es tractava d’un bordell. Es té constància, per les troballes en altres indrets, que els prostíbuls eren identificats en el carrer per un fal·lus o murals decoratius al·lusius al sexe que, de nit, eren il·luminats.























En aquest fragment hi ha definides dues parts. La primera, formada per nou peces o rajoles amb motiu decoratiu floral i amb restes de pintura amb negre i granat. Molt ben conservades. La segona part és un fris amb baix relleu, bastant desgastat, amb la representació d’un home nu amb els atributs sexuals molt prominents, i una dona nua, amb uns pits generosos i certa elegància. Els dos personatges sostenen una copa de vi a la ma, sembla com si fessin un brindis! Per què no? Estan, com veurem més endavant, en ple joc o en ple rital iniciàtic? L'home porta, a l'altra mà, un mirall.

Aquesta representació ve a reforçar que la Domus Alba no era un bordell qualsevol sinó que, com indiquen altres troballes, era famós per un “ritu iniciàtic” anomenat Baetulinus. Aquest servei, probablement, devia estar anunciat ja a la façana.

El mosaic

Els romans sovint pavimentaven el terra dels habitatges i d'alguns edificis públics. Els paviments més espectaculars i sumptuosos són els realitzats amb la tècnica coneguda com a opus tessellatum, fets amb petits cubs de marbre, pedra, pasta de vidre, etc., de diferents colors que conformaven, en ocasions, autèntiques composicions pictòriques. El mosaic romà és considerat com una pintura feta de pedra. És un art que, pel que fa als temes, viu de la pintura. Per a la confecció era necessari el domini d'una acurada tècnica i la intervenció d'un equip d'artesans especialitzats.

Un mosaic és un producte d’una societat i, per tant, és també un reflex dels seus gustos, costums, situació econòmica, etc, en aquest cas reflex dels gustos dels habitants de la Domus Alba. Aquest mosaic es va trobar a la zona de l’impluvium, lloc on es recollia l’aigua de pluja i, estructuralment l’espai central a l'entorn del qual es distribuïa la domus. El disseny desenvolupa una disposició musivària mandàlica de fal·lus i pits en forma de cercle inscrit en l’estructura quadrangular arquitectònica com a símbol d’aquest microcosmos domèstic de dedicació absoluta a l’univers del sexe.

La taverna

Les excavacions efectuades en les propietats contigües ens han descobert els murs d’una dependència que, per la seva ubicació, la podem relacionar amb una taberna, ja que donava al carrer. Els elements materials trobats ens parlen d’un espai destinat a la prostitució: a més de la plataforma de maçoneria que servia de base per als jaços, s’ha trobat aquesta important resta ceràmica. Aquest és el material que més abundantment es recupera en el decurs de les excavacions arqueològiques realitzades sobre jaciments romans i, especialment, en fragments caracteritzats per la seva elaboració senzilla. Fins ben entrat el segle passat, aquesta resta arqueològica fou menyspreada enfront de la ceràmica romana per excel·lència: la terra sigil·lata.

En el món romà, el moment de la luxúria per excel·lència era el banquet, fos una cena de rics, fos en un triclinium de lloguer o fos, de manera més modesta, la consumició de vi en una taberna: l’eros era un component essencial de la luxúria i és natural trobar representacions eròtiques en els objectes que formaven el parament de la taula. El dibuix d’una gerra com la que exposem podia encendre tant l’esperit com el vi que contenia.

Les pintures parietals romanes

Els artistes romans pintaven sobre les parets de les habitacions amb la tècnica del fresc, tècnica pictòrica mural que consisteix a pintar damunt una capa fresca de calç i sorra emprant colors barrejats amb aigua. La conservació de les pintures, per raons òbvies, és molt complicada, però trobem exemples on la sort ha jugat un paper fonamental: són els casos de les ciutats sepultades pel Vesuvi en l’erupció de l'any 79, Pompeia, Herculà i Stabia, i les seves pintures parietals que s’han conservat superbament. Aquest també seria el cas de la Domus Alba, enterrada per construir a sobre i que, en excavar-la arqueològicament, ens ha revelat els seus frescos meravellosos.

Les magnífiques restes pictòriques trobades a la Domus Alba fan referència, com no podia ser d’altra manera, a representacions de curioses escenes eròtiques o de relacions sexuals explícites. Imatges de diverses postures sexuals que els clients podien demanar a les treballadores de l’establiment o bé il·lustracions ambientadores per animar els visitants.

Aquestes pintures eròtiques trobades a Badalona reprodueixen un ambient luxós de dolç hedonisme. Aquest art interpretat per cossos joves i atractius estimulava en la ment dels clients la fantasia efímera de pertànyer a un món que, en alguns casos, els era vedat.

Per l’antecedent pompeià sabem que aquesta tipologia iconogràfica la trobem a d’altres indrets a més dels bordells: en edificis habitats per famílies en els sectors perifèrics i al costat de les habitacions del servei, en els sectors interiors d’alguna posada, o als vestidors de les termes. Però, contràriament a les afirmacions del professor napolità Pietro Giovanni Guzzo, no totes aquestes localitzacions on trobem aquest tipus de escenes són llocs on es practicava la prostitució. La lectura d’Ovidi (“Tristia, II) ens demostra que els antics romans acomodats tenien una gran estimació per les pintures eròtiques: “Doncs, així com a les nostres llars brillen les imatges dels avantpassats pintades per la mà d’un artista, de la mateixa manera podem trobar una taula representant alguna postura i figures amoroses...” En aquest text, Ovidi ens descriu allò que podia ser una col·lecció privada de pintura on es podien mostrar amb detall, com si es tractés d’un Kamasutra, l’acte sexual en totes les seves positures a més d’altres representacions de Venus, la deessa de l’amor. Segons els experts, els frescos que decoraven les cases romanes eren una forma de negació de les parets domèstiques. Pintar les parets era una forma d'anar més enllà del espai concret de la domus.

Possiblement, en la Domus Alba trobem totes dues vessants pictòriques. D'una banda, les representacions privades i de l’altra, la iconografia típica dels prostíbuls romans.

Les pintures de la Domus Alba

Les restes pictòriques trobades a la Domus Alba són realment sorprenents... En aquest primer exemple, sobre un sumptuós vermell pompeià, eco del gran art hel·lenístic, ens trobem davant d’una escena estranyament familiar. Una dona de mirada captivadora, amb una minúscula i insinuant toga, porta agafat per la mà un mico que, a causa d'aquest lleu contacte femení, ens mostra una incipient erecció. Meravellosa escena plena d’elegància i sensibilitat. No sabem si és una deessa o si es tracta de la senyora de la casa, qui dóna la mà al “mico erectus”. Ella passeja escassament coberta per una túnica de color blanc, flexiona una cama aixecant un peu i mostrant el seu elegant calçat. Cal destacar la gran delicadesa amb què es tracta el treballat pentinat, recollit amb una diadema; la mà dreta agafa de forma delicada un petit fal·lus amb una positura plena d’estil. La influència de l'estètica grega resulta evident en aquesta imatge.



Aquesta iconografia ens remet inevitablement, però, al cartell fet per Ramon Casas per a l’industrial badaloní Vicenç Bosch com a anunci de la seva beguda: l’Anís del Mono. Aquesta recurrència iconogràfica vint segles més tard de “l’escena” romana ens fa pensar que ens trobem davant d’una tipologia representativa típicament baetulana o que, d’alguna manera, Ramon Casas va tenir accés a la visió d’aquesta pintura mural o d’alguna reproducció posterior.






Malgrat la nostra sorpresa inicial davant d’aquestes pintures, no ens haurien d’estranyar tals representacions. Contemporània de les obres de la Domus Alba és l’obra d’Ovidi (43 a.C. – 17-18 d.C.), Ars Amandi, que podria contenir l’origen d’aquestes imatges eròtiques. El llibre es divideix en tres parts, dues dirigides als homes i l’última, a les dones. En aquest tercer llibre, Ovidi ofereix les armes de la conquesta femenina i aprofundeix amb detall en l’art de fer l’amor. És en aquest darrer fragment de l’Ars Amandi on ens hem d’endinsar per descobrir com les pintures eròtiques poden tenir una font literària concreta. Ovidi, no tan sols aconsella que s’adopti la postura adequada per realitzar l’acte sexual segons les virtuts físiques de la dona, sinó que, a més, dóna les indicacions concretes.

“la que és petita, munti a cavall” (Ars Amandi, 777) o
“ensenyi l’esquena la que considera agradable la seva esquena” (773-774) consells fàcilment relacionable amb els frescos de la Domus Alba.

En una de les escenes, l’artista representa un trio on se'ns mostra un home agenollat penetrant un altre home que, al mateix temps, penetra una dona de boca terrosa amb les natges enlaire. La dona de l’escena adopta la posició de “la lleona”, considerada pels romans com la més desinhibida. Però l'element de l'escena que per un antic romà era realment escandalós és “qui fa què a qui”: encara que el personatge central, en deixar-se penetrar per un altre home i exercint de cinaedus, és a dir, homosexual passiu, perd el seu estatus de “mascle” i és considerat com un depravat, als ulls d’una dona romana resultava molt atractiu. Tanmateix, l’escena ens presenta el misteri de qui era el client o els clients.

Particularment enigmàtica resulta l’aparició de les fruites emmarcades en cadascuna de les pintures. Els elements que hem anomenat protomicacos i que, d’entrada, sembla que tenen un caràcter merament decoratiu, podrien fer referència a la quantitat de participants en el joc sexual que es practicava en cadascun dels cubicula de la casa.

Poemes amatoris

La Domus Alba ens deixa una sorprenent troballa: dintre d’una caixa de metall s’han pogut conservar set tabulae dealbatae en què trobem incisos poemes de caire amatori. Per les seves característiques, podria tractar-se de possibles declaracions d’amor d’un client a una de les “treballadores” de la domus; amor correspost si tenim en compte que la “treballadora” conservà aquestes missives com un tresor, cosa que va propiciar la seva admirable conservació.

Les tabulae dealbatae eren petites planxes de fusta, rebaixades pel centre, en què s'abocava cera, normalment tintada de color negre. Un cop endurida la cera, s'hi podia escriure mitjançant un punxó conegut com stilus.










Stilus

En realitat, el que es feia era gravar més que no pas escriure. Normalment, els stilus que s’utilitzaven per incidir enla tauleta tenien, a l’extrem oposat a la punta, un finiment rom en forma d’espàtula amb el qual es gratava la cera i s’aplanava per poder-la reutilitzar. Hi havia tauletes simples però també existien conjunts de diverses tabulae que s’unien mitjançant fines corretges de pell, com un llibre. La construcció de díptics, tríptics i políptics amb tauletes de cera donà origen als anomenats caudices (còdexs), pares dels nostres llibres actuals.

Sense aquest mitjà, hauria estat impensable l’educació en aquella època. S’utilitzaven per anotar textos efímers o per a textos curts com, per exemple, notes de comptabilitat, exercicis escolars, contractes o, com en el cas que ens ocupa, cartes i notes.



















L'Antiga Roma fou una cultura rica en un gènere literari com la poesia eròtica, conreada entre el segle II aC i principis del segle I. Trobem exemples com els priapeus, composicions poètiques que versen sobre Príap, déu d’aspecte faunesc i d’exagerat membre. També tenim els apropaments al gènere d’autors com Marcial, Juvenal, Plaute, Catul, Horaci, Ovidi...

No sabem si l’autor d’aquest versos, urgit pel foc de l’amor, era realment conscient de la qualitat poètica de les seves composicions. Els poemes trobats a la Domus Alba són d’una sorprenent modernitat i atemporalitat; si la mètrica ho permetés, podríem tractar-los com a epigrames o com a moderns haikus llatins. Entenem per epigrama un escrit breu i enginyós, gravat sobre pedra, metall o altre suport i que podia destinar-se a un monument privat o públic. Segurament, el poeta anònim que ens ocupa dedica els seus versos, siguin epigrames o no, a un monument de carn i ossos que, per la seva bellesa o per la seva perícia en les pràctiques sexuals el deixà corprès i fascinat.

Seguint els consells de Marcial, els poemes del nostre “jove” són com les abelles: petites i productores d’una dolçor de mel; però també ens poden deixar la coïssor del fibló de l’amor. El nostre poeta -segurament sense proposar-s’ho- es presenta com un renovador de la composició i de l’estil. Els seus poemes són com un petit dibuix perfectament definit, sense retòrica, amplificacions, ni rebles: un escriptor senzill i natural però d’una gran capacitat suggeridora capaç de reduir a pocs versos tot el seu desfici amatori.

Poemes amatoris II

Oculi mei pleni tui corpus legunt tuum sub vestibus nudum sine lumine

els meus ulls plens de tu
llegeixen el teu cos nu
sota vestits i sense llum


Crinibus madidis defixa in me lumina ne sista rogas

amb els cabells humits
clavant-me la mirada
que no pari em demanes


Nuda iacens oculis nudas

jeus nua
i amb la mirada
despulles


Voluptatis per filum defluit desiderium tui

pel fil del desig
llisca escolant-s’hi
el meu enyor


Femorum inter valles nebula tepida

entre les valls
de les cuixes
la boira calda


Carmina inter lintea scripta sine atramento neque charta pulcherrima

els poemes més bells
escrits entre llençols
sense tinta ni paper


Nihil ad me intimius tua vestiendum manu

res més íntim
per vestir-me
que la teva mà




Blandimenta quotidie sub vestibus
abdita excipimus haesitantia.

cada dia sorprenem
amagada entre la roba
una carícia que no gosa



Te vehementer spiro
ventre prope aurem

et respiro fort
amb el ventre
prop de l’orella


Basia sub linteis data tego
ne horreant qui basiant tantum

el meu bes entre llençols
ocult per no escandalitzar
a aquells que besen i prou



Alter salaces delineat visu
imagines in alterius cute

esgrafiem amb la mirada
tot de dibuixos obscens
l’un vers la pell de l’altre



Versum post versum rursus
scriberem te eos si amisissem

vers a vers
et reescriuria
si els perdés

Els grafits

Els texts, i algun dibuix, escrits a mà sobre les parets de la Domus Alba són la prova viva de les dones i homes de Baetulo i de la seva imaginació quotidiana. Són escrits espontanis que no varen ser fets amb voluntat de perdurabilitat però que avui ens permeten accedir als desitjos, pensaments i ocurrències de qui va utilitzar les parets per expressar-se, cosa que completa la informació arqueològica i epigràfica oficial d’una manera única en obrir-nos, els grafits, la porta del pensament íntim del antics badalonins.

Per descomptat fan referència a la funció de l’edifici on s’han trobat. Escrits pels clients o per les mateixes treballadores podem llegir incipients anuncis per paraules amb el nom i el preu de la prostituta, comentaris dels clients sobre els seus desitjos i d’altres exclamacions que encara avui dia ens resulten molt familiars.

Aquesta força invisible que té la llengua popular fa que una frase de prop de 2000 anys ens soni familiar i propera. Quan això succeeix, els antics baetulans deixen de ser "ells" i, en compartir un codi comú, passen a ser "nosaltres". La permanència de l’efímer rau en la frescor dels grafits, tret distintiu d’una vitalitat que ens ve del passat.


1 VIRGINITAS MORBVS EST GRAVISSIMVS CVI EGO CLODIA HS X MEDERI POSSVM

La virginitat és una malaltia... jo Clodia la puc curar! deu asos.

Trobat en una paret exterior de l’edifici. Pel preu es pot deduir que era una prostituta que oferia els seus serveis fora de la casa.

2 MASTVRBATIO LEGIONARIO MORTI EST MACTE VIRTVTE LEGIONARI ROMANE SEMPERQUE PARATVS ESTO AD MORTEM SVBEVNDAM

La masturbació és la mort pel legionari. ¡Ánim legionari! ¡Estigues sempre preparat per afrontar la mort!”

Exemple deixat, segurament, per un soldat, un del col·lectius principals d’usuaris dels prostíbuls romans.

3 SIC IN AMORE VT IN BELLO VSV VENIT INITIO EMINVS PUGNATUR POSTREMO COMMINVS

L’amor és como la guerra, sempre s’acaba cos a cos.

Aquest graffiti parangona d’una manera senzilla l’activitat amatòria i la bèl·lica

4 VXOREM QVINTI LICINI MOECHISSA TOT BAETVLANI ERRARE NON POSSVNT

Fes l’amor amb la dona de Quint Licini... tants baetulans no es poden equivocar.

Algú enfadat amb el prohom badaloní deixa aquest testimoni de la seva ràbia. Probablement la dona de Licini no en tenia cap culpa però aquest graffiti ens permet una primera datació de l’establiment.

5 AMOR ANXIETATEM PARIT EGO AVTEM HVC VENI AD MENTEM RELAXANDAM

L’amor crea tensions. Jo vinc aquí a relaxar-me.

D’un usuari satisfet de l’establiment. Trobat en una paret interior de la casa.

6 HVMANVM TE PRAESTA ERGA VIRVM MANIBVS CAPTVM FRICANS.

Sigues solidari i masturba a un manc.

Un manc reclama la caritat d’un favor sexual. La incògnita és com va escriure el graffiti. Estem davant d’una mostra d’humor romà?

7 NISI OMNES FVTVERIMVS MERETRIX IN FLVMEN IACIENDA ERIT

o cardem tots o la puta, al ríu.

Algun client es rebel·la davant de la impossibilitat de fruir dels plaers de les treballadores de la Domus Alba i ens deixa el testimoni del seu enuig a les parets de l’establiment.

8 VBI PILVS IBI LAETITIA,

On hi ha pèl hi ha alegría

Ens trobem amb aquests dos últims exemples amb expressions populars que han perdurat fins els nostres dies i que deixen testimoni una vegada més de la gran influència del món clàssic en la nostra quotidianitat.
















9 CONSIDE EXSPECTANSQVE GAVDE

Seu i gaudeix de l’espera

Trobat a un banc de pedra amb el dibuix d’un fal·lus gravat. Es tracta segurament d’una altra mostra d’humor romà. No sabem si el terme “seure” s’utilitza amb doble intenció com succeeix a la inscripció romana (CIL, IV, 8767; Krenkel, 51) trobada a Pompeia “... i les dones, excepte unes poques, no el van conèixer, però aquestes, s’assegueren.” On “van conèixer” pot tenir el sentit bíblic i “s’assegueren” seria una figura venèria particular.

Dietari

Pridie nonas Martias (6 de març)

Avui ha vingut Appius Calidius. M’agrada com es posa el budell de porc al membre erecte.


Postridie Nonas Martias (8 de març)

Aquesta tarda ha plogut. No hi havia clientela i ens hem divertit assajant noves pràctiques lèsbiques. Cornelia Prima té el pubis suau i acollidor.


Kalendis Aprilii (1 d’abril)

M’han pagat vint sestercis per entretenir el cuiner del governador. Feia pudor de cols i després no he pogut sopar. Però he pensat en la pobra Iulia Tertia, que s’ha hagut d’engaltar l’auriga1 i encara duia fems de cavall als peus.


Pridie kalendis maii (30 d’abril)

Marcus Ulpius és vell, però els seus dits àgils em fan oblidar el meu ofici.


ante dies V idus Maii (11 de maig)

Avui tinc temps. Marcus Horatius m’ha demanat que endreci la cambra i que reposi. Tot va començar fa deu dies, quan ell mateix va venir tot aqueferat amb la nova de l’arribada d’un client d’auri llinatge. La nostra fama ha ultrapassat els confins de Baetulo. Més enllà de Barcino i pels camins de Tarraco. Dels ports que emparen les naus de Roma també ens arriben noves de la reputació dels nostres efebus de pell blanca i experts membres turgents que calmen les fúries de governadors i aurigues.

I avui, l’honor serà per a mi. M’he llevat alegre i disposada. He demanat a Iulia Tertia que surti a buscar-me el flasconet de rhodinium2 que vaig encomanar a Fabius mentre jo em preparo un bany amb llet i mel per amorosir el vellut de la pell dels malucs. Amb oli m’he esclarit els cabells i he preparat sabó per rasurar-me les aixelles. El pensament de l’arribada del jove intacte em posa perles al front i m’eixampla les petxines que abraçaran el seu fal·lus temorós. I si en comptes de rhodinium em posés crocimus3? A Aulus Gaelius li agrada. Però potser serà massa intens per a un jove tímid.

Marcus Horatius diu que Quintus Lucilius li pagarà cent sestercis4 perquè el cos del seu deixeble conegui de les me ves mans els primers plaers. Marcus Horatius farà bé de donar-me’n tres quartes parts si vol que demà m’atansi al seu triclini a relatar-li els fets d’avui, nua a la seva falda.

He encarregat most dels Monts Albans5, canyella i nou moscada. I perles d’ambre per guarnir el coixí. Claudia ha parat la cambra que dóna a ponent amb les llànties bones i el fogonet de marbre. Sobre el llit hi ha llençols amb sanefes gregues i tovalloles de seda. Amb els últims raigs de sol li escalfaré la mirada i el tors, entretindré amb conversa el client de noble llinatge mentre li serveixo el primer vi de la tarda abans d’iniciar el baetulinus que ha portat el nom de la Domus Alba fins més enllà de Tarraco.

Veig que friso. No és pròpia del meu ofici, aquesta expectació, aquest desig, el somni d’un fal·lus jove i ben dreçat cap als meus llavis, la suor forta d’una pell que cap altra dona ha tastat encara.

Iulia Tertia ja és aquí. És l’hora del bany i d’encendre el fogonet per escalfar les copes.


Postridie idibus octobribus (14 d’octubre)

Avui ha vingut Aulus Gaelius. Quan he sentit retronar la seva veu al vestibulum, he sabut que voldria perfumar-me amb crocimus i he preparat el flascó. Li he dit que Claudia Drusilla sospita i que al fòrum he sentit xiuxiuejar les veïnes.

El Baetulinus

Tant les referències apuntades al dietari d’una de les residents de la Domus Alba com les imatges d’una ceràmica decorada trobada en el recinte ens indueixen a pensar en l’existència d’un ritu iniciàtic de tipus sexual que marcava el pas de l’adolescència a l’edat adulta. Es tracta d'allò que els estudiosos han denominat baetulinus. Per començar el joc d’estimulació i excitació, la meretriu oficiant dipositava un raig de vi sobre la petita concavitat del melic del jove, que després llepava voluptuosament i, a poc a poc i retenint-lo a la boca, li donava per beure a ell sensualment..., era la benvinguda al plaer... el joc seguia quan el vi es vessava sobre el membre viril del jove i la dona realitzava una hàbil fel·lació.














Reproducció del quart fresc trobat a la Domus Alba

En moltes societats, el pas de la condició infantil a l'adulta s’ha vehiculat mitjançant un ritu iniciàtic en què el nen era raptat i devorat metafòricament per un monstre: moria, així, com a nen, i després d’aquest període d’instrucció es reintegrava a la comunitat com a adult, amb dret a fundar una família i a participar en les institucions. Aquí no és pas un monstre, sinó una magnífica fel·latriu, qui devora l’òrgan masculí fins a deixar-lo exhaust i, a la vegada, prest per al seu nou estatus social.

La prostitució i la fel·lació ja es troben, tanmateix, en les tradicions de la fundació de Roma pels joves Ròmul i Rem.

“Sunt qui Laurentiam vulgato corpore, lupam inter pastores vocatam putent.”
(TIT. LIV. I, 4). Alguns pretenen que Laurencia era una prostituta a qui els pastors anomenaven lloba.

“Non dessunt qui dicant cum expositi vagientes jacerent a nescio quam primmum meretrice fuisse collectos et primas ejus suxisse mamillas. Meretrices autem lupas vocabant, unde etiam nunc turipa loca carum lupanaria nuncupantur” (AUGUST, De Civit Dei. Llib. XVIII, cap. 21)
Es refereix al fet que Ròmul i Rem foren abandonats i una prostituta, atreta pels seus gemecs, els acollí i alletà.

Servi, el famós comentarista virgilià de l’antiguitat, ofereix una interpretació original. A L’Eneida, Virgili descriu com una lloba llepa Ròmul i Rem com fan alguns mamífers amb els seus cadells per rentar-los i, d’una manera simbòlica, acabar de conformar el nou ésser. A partir d’aquesta llepada fundacional, Servi, adjudica la paraula lupae al col·lectiu de dones expertes en una peculiar gimnàstica lingüística.

Sembla, doncs, natural que a la Domus Alba, la iniciació al sexe dels joves badalonins comencés per una fel·lació que introduïa l’ephebus al món dels adults.

Tanmateix, i malgrat que Badalona fou la principal exportadora de vi de la regió entre els segles I aC i I dC, i que àmfores de l’empresari local Marcus Porcius han estat trobades a la Gàl·lia, Britània, Germània i Roma, sembla que el vi utilitzat en el ritu iniciàtic era vi de la regió d’Alba, considerat el millor vi de l’època després del de Falern. Els vins d’Alba, es produïen als actuals Colli Albani (Albanus Mons), un grup de turons d’origen volcànic de la regió italiana del Laci. El fet que s’escollís aquest vi no era tan sols per la seva qualitat ni per la seva coincidència amb el nom de la domus: els reis d’Alba Longa, poble d’aquestes muntanyes eren, segons Dionís d’Halicarnàs, el nexe directe entre Ascani i Rómul, fet que ens tornaria a remetre al mite iniciàtic i fundacional de Roma.



No sabem si és anterior o posterior a la Columna Trajana (any113) però podem establir que no existeixen antecedents a Roma d’un objecte d’aquestes característiques. De manera que aquest consolador s'ha de considerar com una novetat absoluta en la Història de l’art. Incisa sobre la ceràmica del cilindre es disposa una banda helicoïdal de relleus on es narren, de baix a dalt i amb el típic detall romà, el ritu del baetulinus, explicat amb un afany narratiu que ens permet apreciar com s’afrontava el moment de la pèrdua de la virginitat a l’antiga Badalona. Sembla evident que el narrador no vol fantasiejar amb les gestes sexuals del jove; el seu interès es centra en què l’espectador es faci càrrec del que implicava, per un jove de Baetulo, aquest ritu iniciàtic.



Dintre dels objectes pertanyents al tocador femení destaquen objectes com agulles d’os, per subjectar els cabells, pinces i espàtules de bronze o com aquest recipient de vidre per contenir perfums, ungüents o essències. Fou el vidre un article predilecte pels roman. Des de el principio de l’Imperi el fabricaren en la metròpoli i fora, a la Gàlia i Hispània segons Plini.

El fal·lus com element protector

Entre els grecs i els romans, el fal·lus, com aquesta peça trobada a les excavacions de la Domus Alba, fou considerat com un poderós talismà propiciador d’abundància, fecunditat i bona sort. Això explica que durant les festes primaverals en honor dels déus de la fecunditat i la vegetació, el fal·lus fos portat en processó per atraure la fecunditat de la natura sobre les collites i els animals.

Així mateix fou considerat un infalible amulet que protegia contra les mirades envejoses, portadores del mal d’ull. Els fal·lus es penjaven a les llindes de les portes com a remei contra els mals esperits i eren també dibuixats a les parets exteriors de les cases, fins i tot a les voreres davant de les portes o en les obres públiques, com aqüeductes, termes, vies o ponts, amb la finalitat que els edificis quedessin protegits de l’atac d’enemics o de la destrucció provocada per les inclemències del temps i els elements naturals. Segurament, aquest és el cas de la pedra, amb un fal·lus gravat, trobada a les excavacions de la Domus Alba. Creiem que podia trobar-se a prop de l’edifici i es devia aprofitar per als fonaments d’una construcció posterior o com a reforç de parets.


















El fal·lus posseïa una condició individual, pròpia d’un esser viu, al qual es podien afegir ulls, cames o ales, fins a convertir-lo en un ésser amb voluntat pròpia. El món antic ha imaginat fal·lus gos, fal·lus cabra, fal·lus home, etc, però l'objecte de més èxit en l’imaginari antic ha estat el fal·lus ocell, com el de la troballa dels nostres arqueòlegs. Aquest èxit és tal en l’imaginari de l’antiguitat que, al llarg dels segles, el seu nom perdura no tan sols en llatí sinó també en italià i en català: ocellet, pardal o canari són alguns dels noms amb què es coneix avui dia l’òrgan masculí. Com una tranquil·la mascota, és transportat per dones nues en imatges que s’han acostumat a interpretar de forma lúdica com a pertanyents a un ambient de joc sexual, encara que és més probable que aquests tipus d’imatges tinguin relació amb ritus i festes del món romà com les Lupercals, on prenien un sentit fecundant i vivificador, sense oblidar el seu sentit protector com a amulet propiciatori i, en aquest sentit, també és un element iniciàtic per a dones verges.





















La troballa badalonina presenta una característica totalment innovadora: el fal·lus amb el cap revoltat sembla estar “conduit” o “domat” de forma enèrgica per la figura femenina asseguda sobre els testicles com si es tractés de la conductora d’una quadriga. Aquest sentit de dominació, i el context on s’ha fet la troballa, fa pensar que aquest objecte podria formar part de la decoració d’una de les sales de la Domus Alba destinada a pràctiques sadomasoquistes o que podia pertànyer als objectes personals d’una dominatrix del món romà.

Prostitució i món romà

Estimades i repudiades, explotades i immortalitzades als versos dels poetes, les prostitutes tingueren a l’antiga Roma un important paper social, tal com testimonien centenars de documents trobats al període comprès entre el 200 aC i el 250 dC. Segons Thomas A. J. McGinn, professor de Literatura llatina i Dret romà a la Vanderbilt University de Nashville, “l’actitud dels romans enfront de la prostitució era controvertida, un entramat de paradoxes i aparences. El bordell, prohibit moralment als patricis, era definit amb to arrogant i misogin: lupanar o lupanarium, és a dir, cau de llops, de les dones llobes. El terme lupanar tenia un valor despectiu, que evidenciava la natura rapaç i depredadora de la prostituta, i li negava al mateix temps la humanitat. Malgrat aquests prejudicis, les cases de cites eren molt freqüentades a Roma i les prostitutes no eren exclusives de les classes baixes. L’aristocràcia veia en el sexe de pagament un entreteniment i una activitat econòmica amb un notable flux de diners.”













Sprintia, moneda utilitzada per pagar els diferents serveis en els prostíbuls.

La presència d’esclaus i esclaves a les llars seria un dels motius de la llibertat sexual amb què es relaciona el món romà. Aquesta presumpta llibertat estaria íntimament lligada al gran desenvolupament de la prostitució. A Roma, les prostitutes havien de portar roba identificativa, tenyir-se els cabells o portar perruques grogues. El comerç sexual era vist com una necessitat social, una forma de canalitzar l’excedent d’energia masculina. Per això, Cató el Vell diu: “és bo que els joves posseïts per la luxúria vagin als bordells en comptes de molestar les esposes d’altres homes”.

També existeixen referències d’alguns prostíbuls que eren freqüentats por les dones de les classes socials més elevades que anaven per a mantenir relacions sexuals amb nois joves i ben dotats.

Prostitució i món romà: les Clàudies

L’any 1 existeix a Roma un registre de 32000 prostitutes recollides habitualment en lupanars, llocs amb llicència municipal propers als circs, amfiteatres, banys, tavernes... Habitualment decorats amb murals al·lusius al sexe i identificats al carrer amb un gran fal·lus que s’il·luminava de nit. Les prostitutes acostumaven a oferir els seus serveis fora dels prostíbuls i era normal que a les parets de les habitacions es trobés una llista amb preus i serveis. Les prostitutes es dividien en diverses classes: les meretrius estaven registrades a les llistes públiques mentre que les prostibulae exercien la professió on podien, lliurant-se dels impostos. Les delicatae eren prostitutes d’alta categoria i tenien entre la seva clientela senadors, negociants o generals. Les famosae tenien la mateixa categoria però pertanyien a la classe patrícia, dedicant-se a aquest ofici per necessitats econòmiques o per plaer. Les ambulatarae treballaven als carrers o al circ mentre que les lupae ho feien als boscos propers a les ciutats i les bustuariae als cementiris.

En tot cas el sistema fou bastant permissiu i va fer continuats intents de burocratitzar l’ofici. En èpoques imperials els edils portaven un registre de les meretrius, la qual cosa suposava una forma de control i càstig de les que no estaven registrades. L’any 40 d.C. Calígula establí un impost al comerç sexual. Els registres assenyalen que el preu de l’impost equivalia al de una relació per client al dia. La recol·lecció de la taxa corria a càrrec dels soldats i existien evidències de que el sistema generà corrupció i violència contra les prostitutes a les que s’exigia imports majors als estipulats.


















La preferència pel bust en l’escultura és un tret cultural típic romà i creà un gran mercat a tota la Mediterrània. Pels romans, l'atribut del centre d’interès en el retrat era el cap, no pas el cos, els vestits ni els accessoris.

Aquests bustos podrien representar quatre habitants de la Domus Alba i, de forma simbòlica o al·legòrica, les seves característiques i habilitats que les varen fer prou famoses per ser recordades en forma d’escultura.























Cadascuna de les identitats específiques de cada treballadora s’estableix pels trets particulars del cap, encara que desconeixem a quines habilitats fan referència . Deixem aquesta feina a la imaginació de l’espectador.

La llàntia, l'homosexualitat femenina

Les llànties o llums d’oli eren, amb les torxes i, potser, les espelmes de cera, l’únic sistema d’il·luminació utilitzat pels romans. La seva producció fou massiva i la seva presència, constant a qualsevol espai de vida: des de les habitacions de les cases fins les galeries d’una mina. Les llànties són un document arqueològic d’excepcional interès en un jaciment d’època romana per la informació cronològica i comercial que ens ofereixen.

Les llànties eren una bona font d’escenes de caire eròtic. Són nombroses les referències a la literatura clàssica. A l’Antologia Palatina podem llegir únicament els més llibertins fan l’amor en una habitació ben il·luminada. En diverses pintures del bordell pompeià hi són presents les llànties. I el poeta Horaci, a les Sàtires, explica com les prostitutes col"locaven llànties a les seves cambres.

Excepcional i única, la llàntia de la Domus Alba no segueix cap de les tipologies conegudes.

















La societat romana es basava en el masclisme i rebutjava qualsevol activitat de la dona fora del paper d’esposa i mare. Per tant, l’homosexualitat femenina va existir “en secret”. Tot i que trobem que, en el segle I dC, hi ha una gran quantitat de referències a la possibilitat de l'homosexualitat femenina, Ovidi arriba a negar la possibilitat de la seva existència. Es documenten cites posteriors molt hostils vers aquestes pràctiques: Marcial mateix, que es vanta de practicar relacions amb joves, té una opinió negativa de l’amor lèsbic. En els seus epigrames, segons Forberg, trobem alguns dels exemples més clars de pràctiques lèsbiques. En un se’ns presenta la casta Basa, una dona d’honestedat fora de dubtes, a qui ningú podia atribuir-li cap amant ja que mai es deixava veure amb homes i sempre estava envoltada de dones. Però el poeta descobreix la veritat: Basa es homosexual i manté relacions amb les seves amigues com si fos un home (fututor). Davant d’aquest fet, Marcial conclou dient “has inventat una monstruositat digna de l'enigma tebà: on no hi ha home, existeix adulteri”.

En un dels frescos de les pintures murals de les Termes suburbanes de Pompeia pot identificar-se un grup eròtic format per dos homes i dues dones. L’interès de l’escena rau en el fet que una de les dones, mentre practica la fel·lació a un dels homes, és estimulada oralment per l’altra dona: es tracta de l'única representació d’aquesta pràctica que ens ha arribat fins ara. Aquesta relació entre les dones s’ha d’enfocar, però, des d'un punt de vista pornogràfic més que homoeròtic, ja que la finalitat d’aquesta escena no sembla ser altra que l'excitació de la libido de l’espectador mascle.

Ningú pot dubtar, doncs, de l’existència de pràctiques homosexuals femenines en l'antiguitat, però queden molts punts foscos o no prou aclarits: quines eren les conseqüències socials d'aquesta pràctica, si hi va haver relacions homoeròtiques estables entre dones, si es pot parlar de matrimonis lèsbics o del paper de les iniciacions, ritus i celebracions entre les joves en el desenvolupament dels llaços homoeròtics duradors...

Altres troballes de la Domus Alba

Desconeixem la funció d’aquest objecte ceràmic de complexa iconografia. Un jove personatge masculí es presenta en plena actitud amatòria amb un resignat cigne. Aquesta escena, que ens sorprèn per la seva cruesa, pot amagar una simbologia ambivalent. El cigne era considerat l’au de Venus, deessa de l’amor, i simbolitzava la imatge de la dona nua, la blancor immaculada i permesa i, com a tal, va ser font d’inspiració d’artistes, poetes i filòsofs. Però si aprofundim en el mite del cigne, reconeixem el seu hermafroditisme pel fet que és masculí pel seu llarg coll de caràcter fàl·lic, i femení pel seu cos rodó i suau. La imatge del cigne ens remet, per tant, a la realització suprema d’un desig al qual al·ludeix el seu cant, símbol del plaer que mor en si mateix.
No podem saber, doncs, si el romà autor d’aquesta peça era un profund coneixedor de la mitologia, un iniciat en el món de la simbologia o, simplement, era un calent amb la ment febrosa.

Qualsevol columna, i aquesta de forma més que evident té una clara connexió fàl·lica i actua com a símbol còsmic de “l’eix del món”. El sexe, la passió i l’amor eren els eixos a l'entorn dels quals girava la Domus Alba. De fet, Ceres, en la mitologia romana, deessa de l'agricultura, les collites i la fecunditat tenia com atributs una columna i un dofí, emblemes de l’amor i del mar. No sabem si podia existir cap relació entre els propietaris del bordell i els de la Casa dels Dofins, tan pròxima a la Domus Alba.























Enigmàtic, el paper del colom picapolla, que podria fer referència amb el seu espicossar al despertar sexual masculí, un dels motius de la fama de l’establiment i, fins i tot, podria haver rebut el mateix nom que la varietat de raïm tan preuada pels efectes del seu beuratge fermentat sobre la libido.























Ens trobem davant d’una possible representació terrenal de Cupido, déu romà de l’amor. Diem terrenal perquè la figura està representada sense les característiques ales. Tractant-se d’un déu mitològic, resulta estrany que Cupido sigui representat con un nen. De fet, la seva pròpia mare, Venus, es va sorprendre quan va veure que passava el temps i la criatura no creixia. Per això es va adreçar a l’oracle de Temis a consultar el seu problema. Aquesta li respongué: "L’amor no pot créixer sense Passió”. No és estrany, doncs, trobar representacions del déu de l’amor en un lloc destinat al gaudi de plaers i passions.