Les pintures de la Domus Alba

Les restes pictòriques trobades a la Domus Alba són realment sorprenents... En aquest primer exemple, sobre un sumptuós vermell pompeià, eco del gran art hel·lenístic, ens trobem davant d’una escena estranyament familiar. Una dona de mirada captivadora, amb una minúscula i insinuant toga, porta agafat per la mà un mico que, a causa d'aquest lleu contacte femení, ens mostra una incipient erecció. Meravellosa escena plena d’elegància i sensibilitat. No sabem si és una deessa o si es tracta de la senyora de la casa, qui dóna la mà al “mico erectus”. Ella passeja escassament coberta per una túnica de color blanc, flexiona una cama aixecant un peu i mostrant el seu elegant calçat. Cal destacar la gran delicadesa amb què es tracta el treballat pentinat, recollit amb una diadema; la mà dreta agafa de forma delicada un petit fal·lus amb una positura plena d’estil. La influència de l'estètica grega resulta evident en aquesta imatge.



Aquesta iconografia ens remet inevitablement, però, al cartell fet per Ramon Casas per a l’industrial badaloní Vicenç Bosch com a anunci de la seva beguda: l’Anís del Mono. Aquesta recurrència iconogràfica vint segles més tard de “l’escena” romana ens fa pensar que ens trobem davant d’una tipologia representativa típicament baetulana o que, d’alguna manera, Ramon Casas va tenir accés a la visió d’aquesta pintura mural o d’alguna reproducció posterior.






Malgrat la nostra sorpresa inicial davant d’aquestes pintures, no ens haurien d’estranyar tals representacions. Contemporània de les obres de la Domus Alba és l’obra d’Ovidi (43 a.C. – 17-18 d.C.), Ars Amandi, que podria contenir l’origen d’aquestes imatges eròtiques. El llibre es divideix en tres parts, dues dirigides als homes i l’última, a les dones. En aquest tercer llibre, Ovidi ofereix les armes de la conquesta femenina i aprofundeix amb detall en l’art de fer l’amor. És en aquest darrer fragment de l’Ars Amandi on ens hem d’endinsar per descobrir com les pintures eròtiques poden tenir una font literària concreta. Ovidi, no tan sols aconsella que s’adopti la postura adequada per realitzar l’acte sexual segons les virtuts físiques de la dona, sinó que, a més, dóna les indicacions concretes.

“la que és petita, munti a cavall” (Ars Amandi, 777) o
“ensenyi l’esquena la que considera agradable la seva esquena” (773-774) consells fàcilment relacionable amb els frescos de la Domus Alba.

En una de les escenes, l’artista representa un trio on se'ns mostra un home agenollat penetrant un altre home que, al mateix temps, penetra una dona de boca terrosa amb les natges enlaire. La dona de l’escena adopta la posició de “la lleona”, considerada pels romans com la més desinhibida. Però l'element de l'escena que per un antic romà era realment escandalós és “qui fa què a qui”: encara que el personatge central, en deixar-se penetrar per un altre home i exercint de cinaedus, és a dir, homosexual passiu, perd el seu estatus de “mascle” i és considerat com un depravat, als ulls d’una dona romana resultava molt atractiu. Tanmateix, l’escena ens presenta el misteri de qui era el client o els clients.

Particularment enigmàtica resulta l’aparició de les fruites emmarcades en cadascuna de les pintures. Els elements que hem anomenat protomicacos i que, d’entrada, sembla que tenen un caràcter merament decoratiu, podrien fer referència a la quantitat de participants en el joc sexual que es practicava en cadascun dels cubicula de la casa.